?¿

jueves, 4 de junio de 2009

"El tiempo pasa rápido, fugaz. Cada instante se pierde en el reloj que miro cada dos por tres, para saber cuánto tiempo me queda para ser feliz.
Y cada segundo es uno menos. Otro que se aleja, desaprovechado. Todo puede acabar en cualquier momento, la vida no es tan larga como algunos se empeñan en enseñarnos. Y qué miedo no encontrar ese camino maravilloso que todos buscamos sin saber donde nos va a llevar! Yo creía estar ya en él, y aquí me tienes, en este cruce de carreteras, sin saber que dirección tomar o retomar. Carteles que dan pistas, pero que no me convencen. Ir y venir. Preguntas sin respuesta. Y el tiempo que sigue huyendo.
La vida pasa mientras nos empeñamos en tomar decisiones que nos llevaran donde el destino quiera. Vale la pena?
Mi cabeza me dice que sí, que necesitamos tenerlo todo claro. Mi corazón le lleva la contraria con todas sus fuerzas: tenemos que vivir, vivir cada instante como lo sintamos, por eso de que es mejor arrepentirse de lo hecho que de lo quedó por hacer. Pero volviendo a la racionalidad, no podemos evitar sospesar las consecuencias de nuestros actos, muchas veces demasiado tarde. Con todo eso, las horas, días y meses, pasan. Pasan y no vuelven. Y vueltas, y más vueltas. Que al final, te llevan al inicio, como un círculo vicioso que es inútil recorrer. Resignarse. Enloquecer. Planes que ya no están. Nuevas aventuras. Inestabilidad. Culpa.
Tomar decisiones es complicado, sobretodo para quienes no sabemos pensar en nosotros mismos olvidando qué pueden sentir los demás. Sobretodo, para los que no sabemos mucho de egoísmo, nos perdimos esa lección en el colegio. Sobretodo, para los que queremos a quien nos rodea, y nos rompe por dentro saber que hacemos o haremos daño a esas personas queridas.
Por qué es tan difícil vivir? La vida son dos días…y mi mente y mi corazón están dispuestos a jodérmelos, a discutir día y noche, y no dejarme dormir. Llena de contradicciones. Inundada de miedo. Necesito tiempo. Y sobretodo, perspectiva. Siento tantas cosas, que sólo sé que no sé que siento."

.- El laberint de la Felicitat-.

viernes, 20 de febrero de 2009

De Francesc Miralles, i Àlex Rovira.

Ets el que decideixes ser.

Cada persona és un banc d'amor, sense interessos, on tu pots fer l'inversió que vulguis, que sempre se't serà retornada.



Qui no somia està mort en vida.



Cada persona té dins seu tres esglaons, dels quals sovint convé fer neteja: el del'opinió que tenim dels altres, que només serveix per crear prejudicis; el de l'opinió que creiem que els altres tenen de nosaltres, que genera pors, enganys i malentesos; i per últim, el de l'opinió que tenim de nosaltres mateixos, que fa que ens miren al melic i ens inventem els problemes.



Una vegada un home tenia com a somni viatjar a la Lluna, però durant l'allunatge, es coet es va averiar sense remei. Sempre havia desitjat anar-hi, però quan va veure que no podria tornar a la Terra, va saber, aleshores, per primer cop a la vida, el que realment volia: tenir una vida feliç i senzilla ala Terra: veiem la felicitat en el que tenim lluny, però en realitat la tenim molt més aprop del que imaginem.



Els obstacles ens els creem nosaltres, la majoria d'entrebancs que trobem en el nostre camí a la felicitat, són imaginaris. Per què? Són les nostres pors, la por d'arribar a llocs que hem somiat. Acomplir un somni sempre fa por, perquè estem acostumats a bregar amb les dificultats, però no a rebre regals de la vida. Ens boicotegem a nosaltres mateixos, posant murs entre nosaltres i allò que volem aconseguir.



Riure és molt serios, saps? És el dissolvent universal contra les preocupacions; cada vegada que rius, et desapareix un problema del cap.



Encara que la nostra finestra sigui molt petita, el cel continua sent igual de gran.



Per néixer, primer cal morir. No viuras mai de debó si no trobes el motiu pel qual ets aquí, ara; la raó per la que et lleves cada matí.

La felicitat no es busca, es troba. La felicitat no és una fita, només un perfum. És el perfum de les coses ben fetes: una posta de sol, una carícia a un cadell, la mirada de l'ésser estimat, una cançó sublim...qualsevol moment inoblidable.



La por és una oportunitat, et permet conèixer el que estàs buscant, per exemple, la por a la mort. Les persones a qui els aterra la idea de morir en realitat tenen un gran anhel de vida, però no gosen viure-la tal i com els hi dicta el cor. Per això temen morir, els causa amargor abandonar aquest món sense haver complert la seva missió.



Cada contacte amb una persona és una oportunitat per millorar-li la vida.



La felicitat és viure sense por de triar.




El laberint de la Felicitat t'ajuda a acabar d'obrir els ulls, per trobar el teu propi centre d'aquest laberint i sortir-ne amb un somriure als llavis. És la història d'algú que ho havia perdut tot, s'havia perdut a sí mateixa, el tresor més valuós que tots posseïm. És un relat on el lector es retroba, i poc a poc, reneix.

.-Lisboa.-

lunes, 16 de febrero de 2009

... Saudade ...

He buscat la definició, i exactament és això el que aquesta ciutat m'ha transmès: un sentiment contradictori, una mena de melangia, de nostàlgia, de tristesa que m'ha agradat, m'ha fet suspirar i m'ha enamorat.

Els seus carrers, plens de pujades i baixades, amb formes tan irregulars; les cases decorades amb rajoles de colors; el groc de vells tramvies que circulen amunt i avall; les places plenes d'encant; els miradors des d'on pots veure quasi de punta a punta la seva bellesa; les pastisseries replenes de gent a totes hores;... i tantes coses, que no acabaria mai la llista.

Però sobretot, la posta de sol sobre l'Atlàntic, un moment inoblidable, que t'omple de saudade.

Apunt per tornar-hi. Lisboa'09.

Foto.- La Torre de Belem, posta de sol del dissabte 14 de Febrer (Allà, Dia dos Namorados).

Costa amunt.

martes, 3 de febrero de 2009

Sovint miro per la finestra, i et recordo.

Penso i em pregunto què deus està fent en aquell precís instant

el qual jo malgasto pensant en tu.

I em convenço, que tu

no el deus estar desaprofitant

pensant en mi, n'estic segura.

De vegades, sembla que la vida

ens és injusta. Creiem que no

hi ha solució, que estem en un pou

sense sortida...i en veritat,

tot és tan fàcil com mirar al nostre voltant.

Ara visc bé. Sóc feliç. Tinc tot el que voldria,

i em sento perfecte amb mi mateixa.

Diuen que l'optimisme rejoveneix,

i jo ja fa mesos que em sento més jove.

Amb més forces per viure cofoia,

tal i com sempre hauria d'haver fet.

Encara que tu, tu sempre em tornes a la ment.

Però ja no com allò que vaig perdre,

i que tant estimava...

Sinó com allò que estimaré tota la vida

malgrat estiguem tan lluny,

i que em fa somriure quan remiro el meu passat.

Avui, tornem a començar, i tot fa pujada.

Però aquest cop amb forces, seguirem endavant,

perquè per una il·lusió podem lluitar

fins a caure desmaiats, sense esma.

Fins a aconseguir allò que desitjo,

no penso parar de batallar.

[Todo pasa, y todo queda... pero lo nuestro es pasar...].