jueves, 14 de abril de 2011
Avui, aquest matí, com quan cada dia el sol comença a il•luminar l’habitació, entre els foradets d’aquesta persiana vella, bruta i mig trencada; quan tu, com cada dia, escoltes el despertador sense despertar-te, donant una volta i una altra, de cantó a cantó del llit, xocant involuntàriament contra mi, acariciant-me dissimuladament mentre et fas l’adormit; avui, he obert els ulls amb una sensació estranya dins el pit, una angoixa que em deia que s’aproximava un canvi important a la meva, nostra vida en comú. M’he vestit, m’he pentinat, i he sortit de casa a buscar l’autobús, seguint la rutina de cada dia, p
erò amb el sentiment de que aviat les coses canviarien. A la feina, no sabia ben bé on tenia el cap, era com si mecànicament fes cada acció que feia, teclejar a l’ordinador, en silenci, treure’m el cafè de la màquina a les onze en punt, tornar a teclejar a l’ordinador durant tres hores més. Esperant un moment, un punt d’inflexió i de reflexió després de dos anys de fer el mateix, dia rere dia, hora a hora. Sóc massa jove per estancar-me, he de seguir endavant i amunt. Fins que l’esperat moment ha arribat: ha entrat al despatx demanant-me cinc minuts per parlar, i allí la meva angoixa, el pes al pit, aquell sentiment estrany que duia arrossegant tot el matí ha sabut què passaria, a esbrinat que havia arribat el moment de parar i seguir, però en una nova direcció. Després de cinc minuts, no sabia si riure o plorar per la notícia. Desgraciadament, he acabat plorant, però en el fons sabia que cada llàgrima que em queia era per una nova oportunitat que m’esperava al tombar la cantonada. I és que com deien fa poc per una famosa sèrie de televisió, les pèrdues poden ser guanys. Si tot va bé, o malament, segons es miri, ara començarà una nova etapa a la meva, nostra vida en comú. Una etapa de canvi, i de millora. Perquè serà de millora, segur. Sempre seguim endavant. Quan es tenen ganes de viure, de treballar, d’estimar sempre es va endavant, o almenys es té aquesta sensació. No podem retrocedir. Tenim projectes, tenim inquietuds. Tenim plans de futur, pròxim i llunyà. Recuperarem el temps perdut per l’estrès, fins que tornem a estar estressats, que hi tornarem. Perquè treballem dur, però ens agrada el que fem. Som persones compromeses, implicades en cada àmbit de la nostra vida. I algun dia aconseguirem el que volem, perquè ens ho mereixem. No ens podem encallar, encara no. Provarem i fallarem, trial and error que en diuen aquells, però algun dia provarem i triomfarem. Per això avui brindem, per portes que se’ns tanquen, i nous camins plens d’il•lusió i d’esperança que tenim al davant. Perquè junts no som dos. Som ganes, som passió, som un tot que amb tot pot. Podrem. Gràcies per ser al meu costat. Per convertir cada mal moment en una nova oportunitat amb alegria. Per transmetre’m la felicitat que portes dins i no deixar que res m’enfonsi. En dies com avui sé que al teu costat res és impossible. Caminarem cap a un nou horitzó, ens esperen noves metes que segur aconseguirem. Junts.
erò amb el sentiment de que aviat les coses canviarien. A la feina, no sabia ben bé on tenia el cap, era com si mecànicament fes cada acció que feia, teclejar a l’ordinador, en silenci, treure’m el cafè de la màquina a les onze en punt, tornar a teclejar a l’ordinador durant tres hores més. Esperant un moment, un punt d’inflexió i de reflexió després de dos anys de fer el mateix, dia rere dia, hora a hora. Sóc massa jove per estancar-me, he de seguir endavant i amunt. Fins que l’esperat moment ha arribat: ha entrat al despatx demanant-me cinc minuts per parlar, i allí la meva angoixa, el pes al pit, aquell sentiment estrany que duia arrossegant tot el matí ha sabut què passaria, a esbrinat que havia arribat el moment de parar i seguir, però en una nova direcció. Després de cinc minuts, no sabia si riure o plorar per la notícia. Desgraciadament, he acabat plorant, però en el fons sabia que cada llàgrima que em queia era per una nova oportunitat que m’esperava al tombar la cantonada. I és que com deien fa poc per una famosa sèrie de televisió, les pèrdues poden ser guanys. Si tot va bé, o malament, segons es miri, ara començarà una nova etapa a la meva, nostra vida en comú. Una etapa de canvi, i de millora. Perquè serà de millora, segur. Sempre seguim endavant. Quan es tenen ganes de viure, de treballar, d’estimar sempre es va endavant, o almenys es té aquesta sensació. No podem retrocedir. Tenim projectes, tenim inquietuds. Tenim plans de futur, pròxim i llunyà. Recuperarem el temps perdut per l’estrès, fins que tornem a estar estressats, que hi tornarem. Perquè treballem dur, però ens agrada el que fem. Som persones compromeses, implicades en cada àmbit de la nostra vida. I algun dia aconseguirem el que volem, perquè ens ho mereixem. No ens podem encallar, encara no. Provarem i fallarem, trial and error que en diuen aquells, però algun dia provarem i triomfarem. Per això avui brindem, per portes que se’ns tanquen, i nous camins plens d’il•lusió i d’esperança que tenim al davant. Perquè junts no som dos. Som ganes, som passió, som un tot que amb tot pot. Podrem. Gràcies per ser al meu costat. Per convertir cada mal moment en una nova oportunitat amb alegria. Per transmetre’m la felicitat que portes dins i no deixar que res m’enfonsi. En dies com avui sé que al teu costat res és impossible. Caminarem cap a un nou horitzó, ens esperen noves metes que segur aconseguirem. Junts. Feliç dia de la república!
