miércoles, 21 de mayo de 2008

Per què sempre tantes decepcions? I sempre els mateixos?

Confies en algú plenament, de tot cor, hauries posat la mà al foc per aquella persona. I penses que ella per tu també. I t'ho creus. Fins que arriba el dia que un detall et fa obrir els ulls, reaccionar, i adonar-te’n que en aquesta vida, has de confiar en tu, per sobre de tot. Evidentment que existeixen els bons amics, però no els incondicionals. I tota aquella gent que cregui que sí, s’enganya. Aquests bons amics són les persones que menys t’esperes, i no tenen perquè ser els de tota la vida. Són persones que saben quan els necessites ,i et conviden a sopar. Que marxes de vacances, i et troben a faltar. Que són capaços de dir-te a la cara el que pensen, i no deixar-te’n l’esquena plena. Que et demostren que els importes, i que ets clau per la seva vida: sense mentides, ni piadoses ni malèvoles. Sense enganys estúpids. Són persones que es recorden de les coses importants que et passen, que es preocupen per com estàs, per com t’ha anat el dia. Que malgrat estiguem dos setmanes sense veure’ns, les ganes d’estar junts no s’esvaeixen. Persones amb qui els records us uneixen, però encara més el futur. Que els agrada fer plans amb tu, i veus com et posen per sobre d’altres fets de la seva vida, demostrant-te així que t’estimen. Que no et deixen de segon plat i postres. Gent que entén que la vida es complicada, i que no tot surt sempre com voldríem. Que t’escolten i t’aconsellen malgrat els sembli horrible el que estàs fent. Que intenten ajudar-te sempre que poden, encara que sigui a fer-te somriure dient bajanades. Que saben el valor de l’Amistat, tot i que no sigui l’Amistat de les pel•lícules americanes. [...]

Aquesta gent existeix, ho sé. El que costa es trobar-la, i no confondre-la. Sobre tot això últim, per què sinó, la patacada de quan obres els ulls, quan et cau la famosa bena, es molt forta, i fa molt mal. Aquí dins, sí. Fa mal veure caure d’aquell pedestal tan alt, a gent que et pensaves que mereixien estar allà.

I fa mal al cor, d’aquell que costa d’oblidar. [...]

Feelings.

lunes, 19 de mayo de 2008

Hay sentimientos que son evidentes, y que están catalogados por su nombre y apellido. Pero hay otros que aún no tienen identidad, o son de clasificación confusa. Sentimientos que buscan saber quien son, y no han acabado de encontrar el DNI a pesar de los miles de años de historia que, nosotros, la especie humana, acarreamos.A la primera clase nos cuesta reconocerlos muchas veces, por vergüenza, por miedo o por fidelidad. Pero los peores son los segundos, esos “no se que siento” son, a menudo, nuestra perdición. Algo que no es amor, pero tampoco amistad; o que no es odio pero tampoco simpatía; o que es ese cosquilleo al curzarse dos miradas pero no es estar enamorado; o que es desear y no es necesidad de sexo; o que es soñar pero no es querer. […]Y podríamos seguir.

¿Quién de vosotros no se ha encontrado alguna vez con una situación así? ¿Quién no ha tenido dudas de si lo que siente es amor, o una simple obsesión pasajera? Y esas dudas, repito, son, a menudo, la perdición del ser humano. Porqué son esas dudas las que nos corroen por dentro, las que devoran nuestra atención y hacen que, estemos donde estemos con la otra persona, no dejemos de preguntarnos el por qué. […]

Pero… ¿y si nos equivocamos? ¿Y si en verdad está clarísimo lo que sentimos, pero son nuestros ojos los únicos que no quieren verlo? ¿Que no les interesa verlo? ¿Podemos ser tan absurdos de ahogarnos en preguntas día a día, aún sabiendo la verdad en nuestro morboso cerebro?... Yo creo que...

Momentos

sábado, 17 de mayo de 2008

Me encantan nuestras cenas a las once y pico.
Me agradan nuestros cotilleos después de semanas sin vernos.
Me gustan las tonterías que llegamos a decir a los camareros.
Me apasionan esas copas en la barra esperando la hora de empezar la fiesta.
Me encantan nuestras charlas confidenciales a escondidas.
Me agradan las noches de fiesta con buena musica.
Me gustan nuestros "solo salimos hasta las dos, que hoy es viernes...".
Me apasionan nuestros " bueno va, una canción más...".
Me encanta que se nos hagan las cinco de la magdrugada bailando.
Me agrada poder compartir con vosotros recuerdos que nos regalan algunas canciones.
Me gusta recordar ese pasado contigo.
Me apasiona bailar con vosotros y que la gente nos mire pensando" vaya borrachos".
Me encanta no ir borracha cuando eso pasa.
Me agrada sentir pena cuando la fiesta termina.
Me gusta compartir el retorno a casa, con nuestro " nos vemos mañana".
Me apasiona saber que ese mañana, estaré con vosotros otra vez.


Qué sería de la vida sin compañeros de viaje como vosotros. Os quiero.

Cool day

martes, 13 de mayo de 2008

Avui ha estat un dimarts -dilluns d'aquells que et recorden a cada cinc minuts que acabes de passar un cap de setmana genial, i que en quatre dies te n'espera un altre.

Un dia que m'omple de records d'aquest dissabte-diumenge- dilluns que acabo de viure, i m'omple també d'esperança per aquest divendre-dissabte-diumenge que ve. Un dia que em fa somriure al mirar enrere cap a aquest pont que hem gaudit plegats, i que em fa omplir-me d'il·lusió per aquesta escapada que se'm presenta d'aquí pocs dies.

És un dia que m'ha fet viure feliç. Tot i passar-me hores en un autobús. Tot i haver d'anar a la universitat i estressar-me al pensar que en tres setmanes comencen uns exàmens als que no sé com plantar cara. Tot i haver-me passat hores treballant a la tarda. Tot i no haver tingut ni un minut per estar al teu costat tal i com a mi m'agradaria. Tot i no poder ni respirar un segon, descansar una mil·lèsima.

Malgrat tot això, avui ha estat un dia d'aquells que, un cop ets dins el llit, tapat fins al capdemunt, amb els llençols fresquets de tot un dia de sol·litut, penses: sí, avui ha estat un dia, que ha valgut la pena viure.

...i t'adorms tranquil.lament, amb la seguretat de que demà, quan despertis, començaràs un dia encara millor.

Missa de dotze

domingo, 11 de mayo de 2008

Després d'una nit d'aquelles que no saps si realment han passat o simplement han estat un somni, de tant surrealistes... d'una nit de ball, i riures, i somriures i més música... i de gent que es fa estimar amb poca estona, i d'altres que porto temps estimant... Aquest matí a les dotze en punt, m'ha tocat anar a missa. Després d'haver dormit tres hores, entendreu que no en tenia ganes. Bé, ganes, ganes... no en tinc mai. Per això devia fer uns cinc anys que no trepitjava una església, sense ser el meu únic objectiu observar l'arquitectura i l'art que hi ha en moltes d'elles. Clàsic, Romànic, Gòtic, Barroc, Modernisme, Mudejar,... són qui tenen tota la meva fe, en qui crec plenament. Són l'únic motiu pel que m'encanta anar descobrint parròquies i eglesietes al llarg del continent.

Però avui, el motiu era obligat. I ja que era allà, he aprofitat per escoltar aquell bon home que representa que representa al suposat creador.

El senyor capellà (o sigui quina sigui la seva condecoració) ha dit una barbaritat rere un altra, mentre tots com un ramat d'ovelles li responien a la vegada, amb veu de sotmesos, de hipnotitzats, de menjatsdecoco, alguna frase indesxifrable.

De vegades, em fa com una mica de por això de la religió...

Un dels magnífics sarmons que ens ha fet, però, m'ha suscitat una pregunta, que m'hauria agradat fer-li directament a ell... aviam quina n'era l'excusa.

Aquell senyor ens ha dit que el món és com el nostre cos, i que cadascú de nosaltres som els membres que fan que aquest cos/món funcioni. Ha insistit en que tots, absolutament cada persona, estem aquí per fer el món millor...per què Dios! ens el va deixar a nosaltres per mirar com ens en sortiem... i hem de quedar bé davant d'ell. Aquest gran Déu, doncs, ens va deixar tota la merda a nosaltres, i ens va dir : aquí sus quedáis... i se'n va anar al Carib sota una palmera, en altres paraules.

Doncs tot aquest merder, totes aquestes paraules que, no deixen de ser per mi, una utopia com una altra.... m'han aixecat la curiositat de saber.... vull saber quin bé volia fer al món el senyor/monstre Fritzl... algú ho entén? Que ens ha ensenyat aquest home? Per què aquest Déu permet que hi hagi éssers així?

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=504643&idseccio_PK=1021

En fi... podria parlar de religió durant hores...però no serà el cas. Reflexions d'una missa d'una hora (per què a sobre avui es veu que és Pasqua Granada) havent dormit tres hores, i amb ressaca.

Finito.

Salut!

i... sant tornem-hi!

sábado, 10 de mayo de 2008

Els que em coneixeu us preguntareu per què començo un nou blog quan en tinc tres més d'oberts i abandonats... No tinc una resposta clara per aquesta pregunta. Així que restareu amb el dubte pels segles dels segles...
Sincerament, només ho he fet perquè després de tants mesos (quasi es pot parlar d'anys ja) sense escriure en un lloc públic allò que en privat continua omplint les meves llibretes, m'ha semblat absurd reagafar el fil en les pàgines que tinc olvidades. Amb aquest temps han passat tantes coses... No sé si es pot arribar a dir que és una altra etapa, un altre capítol de la vida (llarga, desitjo) que m'espera. Simplement potser només és aquell delit d'iniciar alguna cosa que et fa il·lusió...sense descartar que, d'aquí poc temps, ho torni a deixar penjat, per falta de temps o de ganes.
Però bé, de moment ja he tornat. Publicaré coses velles, passades, i que els meus propers heu llegit centenars de vegades (us dec avorrir ja, no?); però també coses noves d'aquests últims temps, o dels temps que vindran. I no només literatura! Últimament tinc alguns dubtes existencials que intentaré transmetre a vosaltres, sense esperar resposta.
Perquè crec que he après a no viure tan sols de records, i a mirar al futur amb una miqueta (i només una miqueta) d'optimisme.

Així doncs, heus aquí que he tornat. Que la Marta Literària, Escriptora i Poeta, torna a assaltar-vos i a atavalar-vos amb les seves punyetetes.

Això sí, ningú està obligat a llegir.

;)

PD.: www.elsmeusrelats.blogspot.com (si hi entreu veureu lo ràpid que me'n vaig cansar).
Si algú està realment avorrit... pot llegir més coses meves a www.relatsencatala.com (autor: T0n4)




Bon saturday-night!