.Avui.

jueves, 11 de diciembre de 2008






Avui no escric;

avui només sento,

mentre escolto antigues cançons,
bells poemes.








És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina,
amb perles a cada màvisc al cor d'una petxina,
só la font del comellari el jaç de la salvatgina,
-o la lluna que s'afinaen morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina.
***

Ningú no comprèn ningú,

Però nosaltres som nosaltres

I sabem allò que és bo:

Sentir el sol damunt la cara
I estimar-se de debò,
I trobar-se viu encara
I cantar sense cap por.

***
Amor, em plau la teva veu tan fina i el teu mirar sorprès, interrogant, quan la tendra duresa de la sina m’endolceix la duresa de les mans. Em plau saber-te vora meu, quieta, i llegir-te en els llavis el desig, i veure’t tremolosa, insatisfeta, si malmet el silenci algun trepig. Perquè un gust nou, que encisa i que perdura, s’ha arrecerat al teu posat incert i ets picant com la fruita poc madura quan jugues amb els ulls a no ser pura, amb els ulls tan intensament oberts.

Barcelona.

miércoles, 10 de diciembre de 2008



El nostre decàleg: Els bars pijo-progres.

Introducció
Els bars pijo-progres són bats sense tapes ni olor a fregits. Locals on gaudir d'una estona sol o ben acompanyat mentre la música i altres elements t'inviten a pensar, riure i parlar. A continuació hi trobareu 10 caracteristiques de les quals cal almenys que 8 es compleixin.

1. Infusions diverses.
2. Cadires reutilitzades i de diferents tipus. També un sofà vell dissimulat sota una manta o dram amb motius orientals o/i àrabs.
3. Música. a) No es poden escoltar els 40 principals, ni reggeaton, ni gitaneo. Tampoc altres com Alejandro Sanz, Melendi o Amaia Montero. b) Tot i això, el ventall musical pot ser molt ampli: desde cantautors, passant per rock independent, música electrònica alternativa (no Pont Aeri, Kontrol,etc.) fins a bossanova.
4. El local. a) És necessària alguna paret de totxana vista. b) També cal que la restauració del local hagi estat d'aparença voluntàriament poc professional. c) La distribució del local ha de ser geomètricament irregular. d) Hi ha d'haver cortines. e) No pot tenir parets d'un sol color, la diversitat de colors hi ha de ser present.
5. La il.luminació. Ha de ser de colors càlids (vegi's: vermell, taronja, rosa...).
6. Personatges. Hi ha d'haver: a) un paio amb el portàtil. b) una noia que no fagi ús de les tècniques de depilació. c) un o més personatges amb ulleres de pasta. d)rastafaris cuidats, amb estil però ben vestits.
7. Altres personatges que hi podem trobar: dones entre 35-45 anys, amb aparença juvenil i molt independents (que segurament exerciran professions liberals).
8. Cambrers i personal laboral. Preferentment de procedència llatinoamericana(a ser possible, negre amb barba, cabell llarg i brasileny o blanquet interessant argentí o uruguaià; entre d'altres possibles que no es surtin d'aquesta línia).
8bis. La indumentària ha de ser d'acord amb els postulats del local: informal, deixat però decent.
9.Objectes. Cal que hi siguin presents objectes antics: "baüls", cartells, mobles,...
10. Els locals han d'estar en zones antigues, en carrers secundaris una mica degradats.

Clàusula final:
Aquest decàleg pot ser modificat en el moment en que alguna de les parts detecti alguna característica comuna nova.

Extres:
1.El bar pot disposar de xarxa WIFI pels clients.
2.També cap la possibilitat d'oferir shishes amb tabac de sabors per acompanyar les consumisions.
3.Exposicions. Les parets poden servir per penjar-hi exposicions diferents: fotografia o pintura contemporània. Aquestes exposicions poden ser objecte de compra-venta.


Una mirada diferent a la gran ciutat

Carrers estrets, irregulars. Bruts. Amb cases velles, altes, plenes de finestres on la roba s'eixuga estesa de cara al públic. Passejades entre estrofes d'alguna cançó. Places plenes de records d'una guerra, que malgrat no haver-la viscut, ningú pot oblidar. Carrers plens de gent, gent molt diferent. I carrers buits, on sembla que Barcelona s'aturi durant unes quantes passes. Locals que porten bons records. Bons àpats i bon vi. També bons bars, nous o vells coneguts, on provar coses diferents, alternatives. On riure, entre bones xerrades plenes de sinceritat. Entre bohèmia i noveles. Entre anècdotes i viatges. Entre bromes i preocupacions.
Bons moments per recordar, per gaudir i per sortir de la rutina.

Però sobretot, el més important d'avui, ha estat la bona companyia.







Lei é tornato.

jueves, 20 de noviembre de 2008



Ha tornat. Ella, ja és aquí. Dos anys esperant la seva veu, i des de fa una setmana, torna a estar en els meus matins, en els meus viatges, en les meves estones...


Sempre hi ha sigut, a la meva vida. Des de que jo tenia tot just cinc anys, amb aquell primer disc que duia el seu nom, i que només va llençar amb italià (fins al 1995, que en va fer la versió en castellà), em va enamorar. Malgrat no entengués res del que deia. Només recordo com suplicava als meus pares que la posessin a la minicadena, una vegada i una altra.


Ella, la seva manera de fer, de ser... i la seva veu, la seva forma de cantar, aquelles lletres que sempre, en els moments que les he necessitat, han tingut alguna paraula o frase que m'ha ajudat a seguir endavant, canviar el meu estat d'ànim ...i fer-me somriure, em van captivar. Fins a transformar-me en el que ara sóc: una de les seves fans incondicionals.


Moltes de les seves cançons també m'han fet plorar. Perquè ella canta per qui l'escolta. Sempre trobes una cançó on la seva veu sembla que et canti xiuxiuejant-te a tu, i només a tu.


Al 1994, un altre disc "Laura", sortia al mercat. L'any 1996, ens va regalar "Las cosas que vives", i al 1998 "Mi respuesta". En el 2000 "Entre tu y mil mares" va arribar al número 1 de moltes llistes d'èxits. Després d'un any "Volveré junto a ti", al següent "From the inside", i al 2004 "Escucha". Abans d'aquest últim i excel·lent àlbum que porta per nom "Primavera Anticipada" (on el títol del single és "Invece no") i on han participat James Blunt; l'any 2006 va grabar "Yo canto", un recopilatori de versions seves dels millors cantautors de música italiana (entre els quals podíem trobar Antonacci, Fossatti, Ramazzotti o el mateix Tizziano Ferro), i on té col·laboradors com Juanes.


Es manté ferma al seu estil, des de fa quasi vint anys. Malgrat les crítiques que, de fet, són poques. A pesar de les modes que segueixen apostant per música tant diversa.
Molts pensareu que les seves cançons són nyonyes, "cursis"... i no tinc res a dir-vos. Ho són. Però contra els gustos de cadascú no hi ha res escrit, no? I a mí, Laura Pausini, em sembla una vertadera artista.





Ara aviam, si en el seu Tour, passa per aquí aprop :)



http://es.youtube.com/watch?v=km5VJV3lkmU ("En cambio no"- Single. Primavera Anticipada 2008).
http://es.youtube.com/watch?v=klwzFOfHz7k ("Bellísimo así" -. Primavera Anticipada 2008).
http://es.youtube.com/watch?v=WZqpZgW9lto ("Amores extraños"-. Laura Pausini 1995)
http://es.youtube.com/watch?v=9fn7PVNCZfo ("Destino paraíso"-. Yo canto 2006)













Endavant!

Ojalá...

lunes, 3 de noviembre de 2008


[...]" Últimamente los días de lluvia me entristecían. Hasta hoy. Hoy me he levantado y me he dicho "Basta". He decidido salir de casa sonriendo, aún con sueño, y a pesar del frío que me brindaba la humedad de ese amanecer... [...] Basta ya. Llueve y me mojo, pero qué mas da? Tú has decidido irte, dejarme aquí, hacer tu vida lejos de mí... y no sé ni porqué. Pero ya, me da igual. Me da igual porqué, hoy, ahora, andando por esta calle solitaria, cuando el sol solo se asoma en este horizonte hacia el que me dirijo, entre las nubes que aun tapan gran parte de cielo, y aguantando estas gotas que empapan mi cara...hoy, me siento con ganas de seguir. De continuar adelante. Con fuerzas para vivir a mi manera, para mi, y para quien de verdad me quiera. Tu has decidido irte. Pues adiós. Y sé feliz. Por qué yo me propuesto serlo también, y estoy segura que no voy a defraudarme. Hoy me siento con ganas de mí. Y lo más importante: con fuerzas para sonreír. A pesar de los pesares, que no son pocos. A pesar de ti, que lo eras todo..." [...]
[ Ojalá se te acabe la mirada constante,
la palabra precisa, la sonrisa perfecta.
Ojalá pase algo que te borre de pronto:
una luz cegadora, un disparo de nieve,
ojalá por lo menos que me lleve la muerte,
para no verte tanto, para no verte siempre... ]* Silvio Rodriguez.Ojalá.

Freud. Teoria de la sexualitat.

miércoles, 22 de octubre de 2008

Avui, per recomenació del Dani, i seguint en això dels somnis, he rellegit la Psicofilosofia de Freud, després d'anys d'haver-lo quasi oblidat. I un cop més, m'ha fascinat veure com al 1905 ja va ser capaç de desxifrar el ser humà i la seva complicadíssima ment.
Freud distingeix dos principis fonamentals en aquesta teoria: el del plaer i el de la realitat. El del plaer suposa la recerca d'allò que ens aporta aquest plaer i una fugida del dolor, que ens impulsa a realitzar allò que realment ens fa sentir bé. En contraposició a aquest, el principi de la realitat subordina el plaer al deure. La subordinació d'un principi a l'altre es dur a terme a través d'un procés psíquic anomenat sublimació, on els desitjos insatisfets reconverteixen la seva energia en alguna cosa útil o productiva. Per exemple,en el desig sexual, l'home sublima aquests desitjos i utilitza l'energia per la realització d'altres accions (esport, art, literatura...).
Sense la sublimació dels desitjos sexuals no existiria, segons Freud, civilització. Malgrat tot, la sublimació no elimina els desitjos sexuals. Aquests, si quedan insatisfets, son guardats en un lloc concret de la nostra ment, anomenat inconscient, que es per definició la part inaccesible pel nostre pensament conscient. Tot i això, existeixen camins indirectes per accedir a aquests continguts del inconscient, com poden ser els somnis o les bromes.
[...]
Els somnis són satisfaccions simbòliques dels desitjos que han sigut reprimits. Són inacceptables per la ment conscient (ja sigui per la pressió social i moral, o pel sentiment de culpa). Son desitjos que es manifesten oníricament de manera absurda molts cops, amb un significat amagat. Es reflecteixen molts cops en forma de descuits, deslices,...
Les bromes també sóm emergències dels desitjos reprimits. Per això, el psicoanalista dóna gran importància al llenguatge utilitzat tant en els seus pacients, com el utilitzat en determinades èpoques històriques.
Fascinant, no? :)
Feliços somnis a tots.

Somnis

lunes, 20 de octubre de 2008



Somni





1 m. [LC] [PS] Sèrie de pensaments, d’imatges, d’emocions, que ocorren durant el son. Tenir un mal somni. Veure una cosa en somni.





2 1 m. [LC] Imaginació vana de coses impossibles o cregudes impossibles.





2 2 m. [LC] Esperança, projecte, que sembla no tenir cap probabilitat de realitzar-se.





2 3 m. [LC] Il·lusió cara. 2 4 m. [LC] Idea quimèrica.





Avui m'he llevat amb un sentiment de felicitat, que malgrat ser quasi efímer, m'ha animat el matí feixuc i cansat que m'esperava.

I és que aquesta nit he somiat. Sí. He tingut un somni d'aquells que encara et queden a la pell quan ja has obert els ulls. Que et fan suspirar. Somriure. I començar el dilluns estúpidament content.





... perquè algú un dia fa molt temps em va dir "En els somnis és quan podem viure tot el que en la vida real no vivim... A vegades els somnis es fan realitat.".







* Seguiré somiant...



Et somio.I tot és tan fàcil.Les escales fan baixada,fins i tot quan pugem. Ens mirem als ulls intensament.


Et somio.I res és tan difícil. Sento que dorms al meu cap,arrepenjat sobre l’espatlla,d’un jo que sense tu,no és ningú.


Et somio.I tot és tan real.Noto com els teus llavisdescansen sobre els meus.com els meus cabells,s’enreden amb els teus.


Només et somio.I res és tan genial.Perquè somian-te séque al quan torni a dormir,tornaràs a estar al llit, amb mi.


Et somio.I res és tan dur, com despertar,i separar-me de tu.











Octubre. Entretemps.

sábado, 18 de octubre de 2008


Han passat quasi tres mesos, he estirat una miqueta més les vacances al blog. I ara, avui, quan superficialment sembla que ja està tot en marxa, tot al seu lloc, tot encaminat cap aquesta nova etapa, avui... recomenço a escriure. I si és avui que ho he decidit fer, és precisament perquè, en el fons, res està al seu lloc. Tinc una mena de sensació estranya dins meu, el sentiment de que tot està potes enlaire. Tot remenat i desordenat. Una situació una mica confusa, caòtica. Camino endavant sense plantejar-me per què no donar mitja volta. Per què no començar un nou camí. I m'endinso cada cop més en aquest bosc perfumat de tardor. Segueixo endavant, amb l'angoixa de que un dia, aquest camí que he escollit, s'acabi. Arribar al final. Haver fet tants quilòmetres en va. Però això és la vida, no? Escollir un sender, un trajecte, renunciant-ne a tants d'altres. Sense saber si realment, el que hem escollit és el que porta a la felicitat. Veient com se'ns escapen altres rutes. Avui, doncs, recomenço a reescriure per aquesta embriaguesa de dubte que m'omple per dins.


Feliç mes d'entretemps a tots.

Estimada Marta...

jueves, 10 de julio de 2008


Des de les hores mortes, talaiot,

m'omplo la pell de dibuixos obscens

i tu hi ets, Marta, en tots.

Minuciós et ressegueixo

sines i malucs,

el ventre lleu i el sexe ardent i obscur

amb la punta dels dits extasiats.

Ets una sola i moltes.

Complaent i complaguda alhora

rodolem per un pendent insòlit.

Cada gest perfà l'extrema

intimitat del joc desmesurat i estricte.

Marta, els mots que ens diem

sense dir-los no són pas escuma sinó aigua,

i el desig és un vast horitzó.

Si tanco els ulls te'm fas present

i esclaten els colors.

L'arbre de llum

tan densa dels sentits poblat

de nou de fulles i d'ocells.





Miquel Martí i Pol.

Estimada Marta 1978



Per les vegades que he rellegit tota la seva obra literària,

perquè estimo la poesia,

i més encara, la seva,

i perquè ara que tinc temps lliure,

em tornaré a enamorar d'aquests versos

i a embobar amb el seu art.

El més gran de tots els grans.


:)

jueves, 3 de julio de 2008

Per estones que mereixen molts somriures, com tants moments d'avui.
Per mirades que ho diuen tot.
Per sensacions confuses i estranyes, que em fan sentir bé... i malament.
Per aquests riures de després, per evitar plorar.

Avui és un dia d'aquells que tens ganes de desconnectar de tot, de imaginar-te en un altre món, un món fet per tu, a la teva mida.. on ets capaç de viure cada moment tal i com vols, fent el que realment desitges i amb qui realment et ve de gust.

Música de fons, alcohol,... no crec que m'ajudin a no desesperar-me. Però s'intentarà.

Perquè bo és hora de girar pàgina..sinó de començar un nou llibre.

miércoles, 25 de junio de 2008



Em miro al mirall, i no em veig.

Bec litres d'aigua, i no em passa la sed.

Respiro cada dia, i em continuo ofegant

Miro aquest món, sense arribar a veure res.

Escolto cada passa, sense aconseguir cap meta.

Parlo durant hores, sense saber el que dic.

Estimo a tothom, sense enamorar-me de ningú.

I penso...

Fa massa que em moro de gana,

però no m'atreveixo a menjar-me el món.



I és que, visc per viure,

i em consumeixo per moments.



¿Què té la vida de bo, si no hi posem passió?

¿ De què serveix passar en silenci, per un lloc on no tornaràs?

¿ Per què malgastem hores decidint,si tan és el camí que escollim?

Diga'm,¿ què és la vida si no vivim cada minut com si fos l'últim?



I penso...

Fa massa que em moro de gana...

Avui, obre la porta.



Surto a menjar-me el món

domingo, 22 de junio de 2008

[..." Se levantó y se fue hasta la ventana de su cuarto, a mirar Dublín adormecido. Se acordó de su padre, que acostumbraba a hacer esto cuendo ella se despertaba con miedo. El recuerdo trajo también otra escena de su infancia.
Estaba en la playa, con su padre, y él le pidió que probara si la temperatura del agua era buena. Ella tenía cinco años, y se entusiasmó de poder ayudar; fue hasta la orilla y se mojó los pies.
- Metí los pies en el agua, está fría - le dijo.
El padre la cogió en brazos, fue con ella hasta la orilla del mar y sin ningun aviso la tiró dentro del agua. Ella se asustó, pero después se convirtió en una broma.
- ¿Cómo está el agua?- preguntó el padre.
- Está buena - respondió.
- Entonces, de aquí en adelante, cuando quieras saber alguna cosa, zambúllete en ella.


había olvidado esta lección con mucha rapidez. A pesar de tener solamente 21 años, ya se había interesado por muchas cosas y desistido con la misma rapidez con que se entusiasmaba por ellas. No tenía miedo a las dificultades: lo que le asustaba era la obligación de tener que escoger un camino.

Escoger un camino significaba abandonar otros. Tenía una vida entera para vivir, y siempre pensaba que quizá se arrepintiera, en el futura, de las cosas que quería hacer ahora.

" Tengo miedo de comprometerme", pensó. quería recórrer todos los caminos posibles, e iba acabar no recorriendo ninguno.

Ni siquiera en lo más importante de su vida, el amor, había conseguido ir hasta el final; después de la primera decepción nunca más se entregó por completo. Temía al sufrimiento, la pérdida, la inevitable separación. Claro, estas cosas estaban siempre presentes en el camino del amor: y la única manera de evitarlas era renunciando a recorrerlo. Para no sufrir, era preciso también, no amar.

Como si, para no ver las cosas malas dela vida, terminase necesitando agujerearse los ojos.

" Es muy complicado vivir"..]


Brida, de Paulo Coelho.


Després d'una nit on els malsons m'han posat la por al cos, i al final, he decidit no dormir, els records m'han ofegat un cop més i he rellegit un dels millors llibres que mai m'han pogut regalar. Ara, després d'una nit de lectura, entre records i llàgrimes, revisc per uns instants aquells moments en que, fa més de tres anys, va ser aquest llibre el que em va enamorar, el qui em va acabar de donar m'empenta per començar l'universitat, per començar noves relacions i per treure'm la angoixa que aquella nova etapa de la vida em produïa.


Però ara, després d'una nit de lectura, entre records i llàgrimes, he tornat a aquells instants... he tornat a la por de no saber si m'estic equivocant.




Bona pre-revetlla a tots.

Canvis

viernes, 20 de junio de 2008



De vegades un canvi senta molt bé. T'ajuda a mirar endavant amb una altra prespectiva. Des d'un altre punt de vista. I quan dic "canvi" no vull dir només d'aparença, que també: comprar-se roba nova, tallar-se el cabell, o el que es diria en si, canviar de look, ens revitalitza, sobretot després d'una temporada espessa i difícil. Però no em refereixo només a això. Un canvi d'hàbits, d'entorn, també ens ho fa tot més fàcil. A vedages, llençar records a la basura ens ajuda a veure que no tot és com hem pensat fins ara. Per exemple, per molts amics que hagis perdut en el camí de la vida, un canvi, un reset de la memòria, t'ajuda a veure que aquells no tenien per què ser els únics, o els millors amics que mai podras tenir. T'anima a obrir els ulls, a mirar de frente i a adonar-te'n que , davant teu, al teu costat, tens moltíssimes persones les quals, malgrat faci poc temps que coneixes, una sola mirada et diu, que seràn importants per tu, i que d'una manera o altra, marcaran la teva vida... amb un sol somriure. I aquests,per mi, sou vosaltres. Fa poquíssim que ens coneixem, i tot i això, alguna cosa em diu, que sou i sereu importants per mi.



** Després d'una molt bona nit.. i sense cap fotografia de tots junts. Penjo la de'n Dani.

Indignació.

sábado, 14 de junio de 2008

Una nit de dissabte que es presentava genial.
Un bon sopar.
Un bon monòleg.
Un bon monologuista.
I bona companyia.

Estafa.
Engany.
Timo.
Trampa.
Falàcia.
Defraudació.
Frau
Desfalc.
Mentida.
Esmbuste.
Falsetat
Farsa.
Burla
Apariència.
Invenció.
Embeleco.
Seducció.
Treta.
Argúcia.
Ardid.
Artimanya.
Truc.
Picardia.
Confusió.
Bola.
Trola.
Conte.
Falsajament.


Això va resultar ser la nit,
Dani Mateo? Motivos personales señorita, no podrá asistir.
Quien viene?
Un monologuista muy bueno. Ya verà.

Bo? Però què entén aquesta societat per bo? Crec que totes les noies/dones que erem allí ahir, i part dels homes em donaran la raó. No és que el nivell esperat es mantingués, es que va caure en picat. EN PICAT.
Un monologuista:
sexista
masclista
asquerós
soso
sense gràcia
repugnante
repulsiu
repelent
porc
guarro
nauseabundo
vomitiu
viciós
deshonest
insípid
insuls
insubstancial
apàtic
vàcuo
anodí
desaborío
sosaina
soseras
malasombra
perturbat

Vaja, que no em va agradar gens. Però gens.


En fi, que em vaig endur una bona decepció.


Si algú vol deleitar-se amb les seves bromes on tracta a les dones com a prostitutes barates i als homes com a éssers d'una sola neurona que no tenen al cap, sinó entre les cames, deixo algun link. Algú hi haurà que pensi com ell, i rigui amb els seus acudits.

http://www.youtube.com/watch?v=LxAhKx8eMKo&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=8XvZtq-0c44&feature=related

Una caixa de sabates.

viernes, 6 de junio de 2008




Aquella caixa... quant de temps fa que no l'obro! Fa quasi anys que no remano tots els papers, etiquetes, entrades de concerts, poemes... que hi ha dins. Apago el llum de l'habitació i encenc una espelma petita que emana una olor a rosa fresca, com acabada de florir en aquesta primavera passada per aigua que ens ataca... Poso música, a un volum baix, cançons romàntiques, d'amor, d'aquelles que, quan tens algú en qui pensar, et posen la pell de gallina mentre les relaciones amb tu... En una copa m'hi poso un bloody mary, encenc una cigarreta...I quan aquella veu tènua del disc compacte comença a cantar I love her, dels Beatles, agafo la caixa i m'assec al llit.

Com pot una vida sencera, vint-i-un anys d'existència, resistir dins de quatre parets, on abans hi havia hagut un parell de sabates?

Començo a regirar records, i més records... fins que trobo aquell que més em fa pensar en tu.

Aquella carta que un dia d'hivern, deu fer ja cinc o sis anys, al mig d'una classe de matemàtiques, et vaig escriure... aquella que tu vas respondre'm tres dies després. Em ve al cap com ens vam arribar a enfadar per aquella bestiesa i de sobte...De sobte, també recordo com ens vam reconciliar, lo fàcil que va ser, aquella abraçada banyada amb quatre llàgrimes, aquells ho sento compartits. Faig un glop llarg... massa llarg, de bloodymary. I agafo aire. Com han canviat les coses en tan poc temps. La nostra amistat havia de ser per sempre, quants cops ens ho havíem jurat? Mai res ens separaria l'una de l'altra, res...excepte l'amor. No et pots imaginar con l'arribo a maleïr, a l'amor. L'amor que ha fet que ens trobem en un autocar, amb tan sols set persones més i no siguem capaces ni de mirar-nos. Aquella amistat s'ha esfumat sense que ni tu ni jo, haguem pogut fer-hi res. Així és la vida, em diu tothom. Doncs la vida em sembla una merda, responc jo. Ets un record més, dins una caixa que n'és plena. I és el passat... per què remoure'l?

"Hace falta que te diga, que me muero por tener, algo contigo... i es que no te has dado cuenta, de lo mucho que me cuesta ser tu amigo..." sona a la ràdio. Em queda un dit de còctel a la copa, la cigarreta s'ha consumit ja fa estona...

[...]

Comença a ser hora de tornar a tancar la caixa, de tornar a penjar-la en aquella postada... Ara recordo perquè feia tant temps que no l'obria... malgrat els records siguin bons, sempre n'hi ha que ara per ara, fan mal. I la cançó que sona tampoc és la millor per seguir rebuscant en el meu passat alguna cosa que em faci somriure. Un altre dia, ho tornaré a intentar. Tan de bo tu, llavors, ja no siguis un record... i hagis retornat a ser part de la meva vida. Crec que res m'agradaria més que això, tot i que ja sé que és impossible. Igual que tornar el temps enrere i ractificar tots els papers d'històries que no van sortir bé, amistats, antics amors, velles declaracions de sentiments, que dormen en aquestes parets de cartró. Mirem endavant?


...no me quiero morir sin tener... algo contigo."

miércoles, 21 de mayo de 2008


Per què sempre tantes decepcions? I sempre els mateixos?


Confies en algú plenament, de tot cor, hauries posat la mà al foc per aquella persona. I penses que ella per tu també. I t'ho creus. Fins que arriba el dia que un detall et fa obrir els ulls, reaccionar, i adonar-te’n que en aquesta vida, has de confiar en tu, per sobre de tot. Evidentment que existeixen els bons amics, però no els incondicionals. I tota aquella gent que cregui que sí, s’enganya. Aquests bons amics són les persones que menys t’esperes, i no tenen perquè ser els de tota la vida. Són persones que saben quan els necessites ,i et conviden a sopar. Que marxes de vacances, i et troben a faltar. Que són capaços de dir-te a la cara el que pensen, i no deixar-te’n l’esquena plena. Que et demostren que els importes, i que ets clau per la seva vida: sense mentides, ni piadoses ni malèvoles. Sense enganys estúpids. Són persones que es recorden de les coses importants que et passen, que es preocupen per com estàs, per com t’ha anat el dia. Que malgrat estiguem dos setmanes sense veure’ns, les ganes d’estar junts no s’esvaeixen. Persones amb qui els records us uneixen, però encara més el futur. Que els agrada fer plans amb tu, i veus com et posen per sobre d’altres fets de la seva vida, demostrant-te així que t’estimen. Que no et deixen de segon plat i postres. Gent que entén que la vida es complicada, i que no tot surt sempre com voldríem. Que t’escolten i t’aconsellen malgrat els sembli horrible el que estàs fent. Que intenten ajudar-te sempre que poden, encara que sigui a fer-te somriure dient bajanades. Que saben el valor de l’Amistat, tot i que no sigui l’Amistat de les pel•lícules americanes. [...]


Aquesta gent existeix, ho sé. El que costa es trobar-la, i no confondre-la. Sobre tot això últim, per què sinó, la patacada de quan obres els ulls, quan et cau la famosa bena, es molt forta, i fa molt mal. Aquí dins, sí. Fa mal veure caure d’aquell pedestal tan alt, a gent que et pensaves que mereixien estar allà.


I fa mal al cor, d’aquell que costa d’oblidar. [...]

Feelings.

lunes, 19 de mayo de 2008




Hay sentimientos que son evidentes, y que están catalogados por su nombre y apellido. Pero hay otros que aún no tienen identidad, o son de clasificación confusa. Sentimientos que buscan saber quien son, y no han acabado de encontrar el DNI a pesar de los miles de años de historia que, nosotros, la especie humana, acarreamos.A la primera clase nos cuesta reconocerlos muchas veces, por vergüenza, por miedo o por fidelidad. Pero los peores son los segundos, esos “no se que siento” son, a menudo, nuestra perdición. Algo que no es amor, pero tampoco amistad; o que no es odio pero tampoco simpatía; o que es ese cosquilleo al curzarse dos miradas pero no es estar enamorado; o que es desear y no es necesidad de sexo; o que es soñar pero no es querer. […]Y podríamos seguir.


¿Quién de vosotros no se ha encontrado alguna vez con una situación así? ¿Quién no ha tenido dudas de si lo que siente es amor, o una simple obsesión pasajera? Y esas dudas, repito, son, a menudo, la perdición del ser humano. Porqué son esas dudas las que nos corroen por dentro, las que devoran nuestra atención y hacen que, estemos donde estemos con la otra persona, no dejemos de preguntarnos el por qué. […]


Pero… ¿y si nos equivocamos? ¿Y si en verdad está clarísimo lo que sentimos, pero son nuestros ojos los únicos que no quieren verlo? ¿Que no les interesa verlo? ¿Podemos ser tan absurdos de ahogarnos en preguntas día a día, aún sabiendo la verdad en nuestro morboso cerebro?... Yo creo que...

Momentos

sábado, 17 de mayo de 2008

Me encantan nuestras cenas a las once y pico.
Me agradan nuestros cotilleos después de semanas sin vernos.
Me gustan las tonterías que llegamos a decir a los camareros.
Me apasionan esas copas en la barra esperando la hora de empezar la fiesta.
Me encantan nuestras charlas confidenciales a escondidas.
Me agradan las noches de fiesta con buena musica.
Me gustan nuestros "solo salimos hasta las dos, que hoy es viernes...".
Me apasionan nuestros " bueno va, una canción más...".
Me encanta que se nos hagan las cinco de la magdrugada bailando.
Me agrada poder compartir con vosotros recuerdos que nos regalan algunas canciones.
Me gusta recordar ese pasado contigo.
Me apasiona bailar con vosotros y que la gente nos mire pensando" vaya borrachos".
Me encanta no ir borracha cuando eso pasa.
Me agrada sentir pena cuando la fiesta termina.
Me gusta compartir el retorno a casa, con nuestro " nos vemos mañana".
Me apasiona saber que ese mañana, estaré con vosotros otra vez.


Qué sería de la vida sin compañeros de viaje como vosotros. Os quiero.

Cool day

martes, 13 de mayo de 2008

Avui ha estat un dimarts -dilluns d'aquells que et recorden a cada cinc minuts que acabes de passar un cap de setmana genial, i que en quatre dies te n'espera un altre.

Un dia que m'omple de records d'aquest dissabte-diumenge- dilluns que acabo de viure, i m'omple també d'esperança per aquest divendre-dissabte-diumenge que ve. Un dia que em fa somriure al mirar enrere cap a aquest pont que hem gaudit plegats, i que em fa omplir-me d'il·lusió per aquesta escapada que se'm presenta d'aquí pocs dies.

És un dia que m'ha fet viure feliç. Tot i passar-me hores en un autobús. Tot i haver d'anar a la universitat i estressar-me al pensar que en tres setmanes comencen uns exàmens als que no sé com plantar cara. Tot i haver-me passat hores treballant a la tarda. Tot i no haver tingut ni un minut per estar al teu costat tal i com a mi m'agradaria. Tot i no poder ni respirar un segon, descansar una mil·lèsima.

Malgrat tot això, avui ha estat un dia d'aquells que, un cop ets dins el llit, tapat fins al capdemunt, amb els llençols fresquets de tot un dia de sol·litut, penses: sí, avui ha estat un dia, que ha valgut la pena viure.


...i t'adorms tranquil.lament, amb la seguretat de que demà, quan despertis, començaràs un dia encara millor.

Missa de dotze

domingo, 11 de mayo de 2008

Després d'una nit d'aquelles que no saps si realment han passat o simplement han estat un somni, de tant surrealistes... d'una nit de ball, i riures, i somriures i més música... i de gent que es fa estimar amb poca estona, i d'altres que porto temps estimant... Aquest matí a les dotze en punt, m'ha tocat anar a missa. Després d'haver dormit tres hores, entendreu que no en tenia ganes. Bé, ganes, ganes... no en tinc mai. Per això devia fer uns cinc anys que no trepitjava una església, sense ser el meu únic objectiu observar l'arquitectura i l'art que hi ha en moltes d'elles. Clàsic, Romànic, Gòtic, Barroc, Modernisme, Mudejar,... són qui tenen tota la meva fe, en qui crec plenament. Són l'únic motiu pel que m'encanta anar descobrint parròquies i eglesietes al llarg del continent.
Però avui, el motiu era obligat. I ja que era allà, he aprofitat per escoltar aquell bon home que representa que representa al suposat creador.
El senyor capellà (o sigui quina sigui la seva condecoració) ha dit una barbaritat rere un altra, mentre tots com un ramat d'ovelles li responien a la vegada, amb veu de sotmesos, de hipnotitzats, de menjatsdecoco, alguna frase indesxifrable.
De vegades, em fa com una mica de por això de la religió...
Un dels magnífics sarmons que ens ha fet, però, m'ha suscitat una pregunta, que m'hauria agradat fer-li directament a ell... aviam quina n'era l'excusa.
Aquell senyor ens ha dit que el món és com el nostre cos, i que cadascú de nosaltres som els membres que fan que aquest cos/món funcioni. Ha insistit en que tots, absolutament cada persona, estem aquí per fer el món millor...per què Dios! ens el va deixar a nosaltres per mirar com ens en sortiem... i hem de quedar bé davant d'ell. Aquest gran Déu, doncs, ens va deixar tota la merda a nosaltres, i ens va dir : aquí sus quedáis... i se'n va anar al Carib sota una palmera, en altres paraules.
Doncs tot aquest merder, totes aquestes paraules que, no deixen de ser per mi, una utopia com una altra.... m'han aixecat la curiositat de saber.... vull saber quin bé volia fer al món el senyor/monstre Fritzl... algú ho entén? Que ens ha ensenyat aquest home? Per què aquest Déu permet que hi hagi éssers així?
En fi... podria parlar de religió durant hores...però no serà el cas. Reflexions d'una missa d'una hora (per què a sobre avui es veu que és Pasqua Granada) havent dormit tres hores, i amb ressaca.

Finito.

Salut!



i... sant tornem-hi!

sábado, 10 de mayo de 2008

Els que em coneixeu us preguntareu per què començo un nou blog quan en tinc tres més d'oberts i abandonats... No tinc una resposta clara per aquesta pregunta. Així que restareu amb el dubte pels segles dels segles...
Sincerament, només ho he fet perquè després de tants mesos (quasi es pot parlar d'anys ja) sense escriure en un lloc públic allò que en privat continua omplint les meves llibretes, m'ha semblat absurd reagafar el fil en les pàgines que tinc olvidades. Amb aquest temps han passat tantes coses... No sé si es pot arribar a dir que és una altra etapa, un altre capítol de la vida (llarga, desitjo) que m'espera. Simplement potser només és aquell delit d'iniciar alguna cosa que et fa il·lusió...sense descartar que, d'aquí poc temps, ho torni a deixar penjat, per falta de temps o de ganes.
Però bé, de moment ja he tornat. Publicaré coses velles, passades, i que els meus propers heu llegit centenars de vegades (us dec avorrir ja, no?); però també coses noves d'aquests últims temps, o dels temps que vindran. I no només literatura! Últimament tinc alguns dubtes existencials que intentaré transmetre a vosaltres, sense esperar resposta.
Perquè crec que he après a no viure tan sols de records, i a mirar al futur amb una miqueta (i només una miqueta) d'optimisme.

Així doncs, heus aquí que he tornat. Que la Marta Literària, Escriptora i Poeta, torna a assaltar-vos i a atavalar-vos amb les seves punyetetes.

Això sí, ningú està obligat a llegir.

;)

PD.: www.elsmeusrelats.blogspot.com (si hi entreu veureu lo ràpid que me'n vaig cansar).
Si algú està realment avorrit... pot llegir més coses meves a www.relatsencatala.com (autor: T0n4)




Bon saturday-night!

 
Que hagi mort no prova que hagi viscut. - by Templates para novo blogger