En entrades anteriors ja ho deia: un canvi sempre és bo. I aquest cop, el canvi ha estat radical: ho he deixat tot, no gaire lluny (suposo que per si me n'arrepenteixo i necessito tornar-me a refugiar amb els meus), però sí el suficient. He posat distància entre tu i jo, entre un "tot allò" que encara avui no sé benbé què era, i ara, avui, un any després d'una història que no va ni arribar a començar, me n'adono que no he deixat de recordar-te.
Podria dir que la vida em va bé, i m'hi va. Tinc feina(es), estudio el que m'agrada, estimo i em deixo estimar, comparteixo, i sóc feliç amb el què tinc. Tinc les coses clares, de moment. Sé fins on vull arribar, recordo totes aquelles aspiracions que de més jove tenia, i les torno a fer meves. Perquè segueixo sent jove, i sé que amb esforç compliré totes aquelles metes. No, potser no arribaré a ser Presidenta de la Generalitat, però sé segur que em sentiré bé amb allò que fagi.
Només hi ha una cosa que em segueix torturant: el haver-te fet mal. No et demanaré perdó. Crec que ara ja, no val per res. Abans erem bons amics, ara som amics-de-cada-3mesos-per-internet. Abans parlàvem de les nostres coses, ara parlem dels altres. Abans ens escoltàvem, ara ni ens sentim. Abans ens estimàvem, ara potser tan sols ens apreciem.
I aquests canvis són els únics que no han estat bons. I en sóc la única culpable.
Després d'un any...
